LA REVISTA DE L' I.E.S. FRANCESC GIL DE CANALS

ÍNDEX

ARTICLES D' OPINIÓ:

"Al Galope", de José Luis García-Abad, profesor de Lengua y Literatura Española.

ENTREVISTA:

A Toni Cucarella, escriptor.

NOTÍCIES DEL CENTRE:

"Solidaritat amb el poble saharaui", de Davinia Gallego, 1r de Batxillerat.

ACTUALITAT: VOLEM EL NOU INSTITUT JA!  

"Problemes que ens preocupen", alumnes de 3r E.S.O. de Redacció i Disseny de Premsa.

CIÈNCIA I CULTURA: HOMENATGE A JULES VERNE  

"el còmic més internacional  : Tintin d'Hergé.

PÀGINES LITERÀRIES:

"El prestigio y el Prestige", de José Antonio Caparrós, miembro de la A.M.P.A.

Primer premi Sambori 2008: Maria Chovares 2n Batxiller IES Francesc Gil

Primer premi Sambori 2008: Roser Agnés Navarro. Nivell ESO

Al galope

     Entrar en ciertas aulas para impartir la docencia a las ocho, o a las nueve, o a las doce, por ejemplo, no es un movimiento libre, o espontáneo, o caprichoso, sino más bien un acto exigido, un trance impuesto al que se llega por diversas y azarosas circunstancias. Una vez situado en el lugar adecuado, se franquea la puerta impelido por el convencimiento de que ha de ser franqueada, obedeciendo a un impulso ciego y carente de sentimientos. Primero se repliega la personalidad, después se adelanta un pie, a continuación se adelanta el otro y... ya está.

     Dentro, en cambio, la emoción se activa, apareciendo alteraciones anímicas con variadas tonalidades e inflexiones que se suceden durante cincuenta y cinco minutos. El desasosiego, por ejemplo, brota cuando el murmullo crece y se expande y ahoga las explicaciones impidiendo que sean recibidas por el auditorio que, entretenido, se solaza y recrea en susurros y bisbiseos (pssss, nenes, no susurréis). El enojo surge cuando unos bultos agitados y nerviosos pululan de aquí para allá, convirtiendo el recinto en mesón, taberna o sala de estar (nenes, no os mováis); o cuando Jaimito lanza una inconveniencia o salida de tono y la concurrencia se alboroza y refocila conjuntamente, como si asistiera a un espectáculo circense, o como si se encontrara en las fiestas populares de Sant Antoni, o como si se entregara a la contemplación de lo que sucede en Hotel Glamour (nene, no lances exabruptos ni veas programas basura). El desaliento se manifiesta cuando el público permanece y vive sin realizar las actividades propuestas, como si se tratara de ocupaciones inadecuadas, inútiles o aburridas. Los momentos de exultación, afortunadamente, tampoco faltan. Aparecen en aquellas ocasiones en  que algunos estudiosos, sentados ante sus pupitres, toman notas en sus agendas, dibujan la o con un canuto, contemplan las musarañas, apoyan la cabeza sobre sus brazos, trazan hermosas iniciales de bellos coloridos, acarician el móvil subrepticiamente..., acciones o estados propios de una alegre fábrica de saber que hará resurgir la cultura en años venideros.

     Salir de ciertas aulas después de haber impartido la docencia a las nueve, o a las diez, o a la una, por ejemplo, no es una tarea obligada o impuesta, sino una acción reconfortante y deseada. Abandonar la clase y acceder al espacio exterior tras rebasar el umbral de la puerta es, además, una prueba que todos gozosamente superan. Nunca se ha oído comentar, o exponer, o describir (qué bien quedan estos tres verbos) que alguien haya sufrido repentinamente una parálisis parcial o total de sus miembros o de sus órganos que le impidiera cruzar la línea que separa los dos ámbitos. Sencillamente, la acción consiste en un desplazamiento que, a su vez, consta de tres movimientos de aceleración (observa, querido lector, la gradación ascendente): al paso, al trote y al galope.

                                             José Luis García-Abad, profesor.

 TORNAR A L' ÍNDEX

Va nàixer a Xàtiva i actualment resideix a la veïna localitat de Rotglà. Al llarg de la seua vida ha passat pels més diversos oficis que un es puga imaginar, però si en aquesta ocasió accedeix a la nostra entrevista és per la faceta que més li il·lusiona i millor sap exercir; de fet, hui per hui, és un dels millors exponents valencians de la narrativa catalana; en la seua prosa destaca eixe tarannà tan  nostre dels valencians amb el seu peculiar ús de la llengua de la terra. Recentment ha obtingut el premi Andròmina en la seua XXXII edició dels premis literaris d'Octubre de 2003 amb la novel·la “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”, un premi molt cobejat que al nostre personatge li ompli d'immensa satisfacció. És l'escriptor Toni Cucarella el personatge que generosament es presta al nostre “humil interrogatori” en aquesta secció d'Entrevistes de la revista “Antaviana”.

Pregunta: Com va sorgir la teua vocació d’escriptor?

Resposta: A ma casa no hi havia llibres; sóc d’una família de gent treballadora que guanyaven per a menjar i vestir, i gràcies. Però de menut m’agradava escoltar la gent que explicava històries, verídiques i populars, i a mi m’agradava explicar les que jo m’inventava. Més tard em vaig aficionar a la lectura, i a partir d’ací vaig voler aprendre per a poder escriure les meues pròpies històries.

P.: “Toni Cucarella” és el nom amb què signes la teua obra; sentim curiositat per saber per què vas descartar “Navarro”, el teu primer cognom.

R.: Quan vaig publicar la meua primera novel·la, “Cool:fresc”, l’editor em va dir que el cognom amb què firmava era massa corrent. Em va explicar que els llibres no solament es venen perquè siguen bons, també perquè tenen una coberta atractiva i, si això fóra possible, que recordaren el nom de l’autor i l’identificaren ràpidament. Jo no vaig voler posar impediments si em donaven l’oportunitat de publicar, i per això vaig començar a usar el pseudònim Toni Cucarella, format pel meu segon nom i el segon cognom, el de ma mare.

P.: Sabem que comptes en el teu palmarés amb diversos premis literaris, a part del recent Andròmina, com el Premi Samaruc de narrativa juvenil 1996, Premi Ciutat de Badalona i de la Crítica dels Escriptors Valencians 1998; es pot dir que l'escriptor necessita d'aquesta classe d'estímuls o incentius per a seguir produint i crear literatura?

R.: Suposen un reconeixement públic, una valoració afegida a la dels lectors, que és la més important. En aquest sentit, són un altre estímul. Però ja dic que l’estímul més important per a l’escriptor és saber que té lectors que els agrada el que escriu.

P.: Breument, com diries que  està el panorama de la producció literària en català per a un escriptor afincat en terres valencianes?

R.: El panorama està fatal, en general. Però és evident que per a la literatura en català feta al País Valencià està encara pitjor. L’espai literari està molt fragmentat i regionalitzat. I Al País Valencià els mitjans de comunicació, públics i privats, silencien l’activitat literària valenciana. Com si no existírem. Però eixistim i, de més més, hi ha una nònima d’autors i autores com no n’hi havia hagut des del Segle d’Or dels Martorell, March, Corella i companyia. El que és més lamentable és el menyspreu que patim dels mitjans de comunicació públics valencians, Canal 9 i Ràdio 9. Ací mana qui mana, i són profundament antivalencians.

P.: Segons la teua experiència, en el nostre país es pot viure només de l'ofici d'escriure?

R.: En general, és molt difícil viure d’escriure, menys encara dels drets d’autors dels llibres publicats. La majoria dels escriptors viuen d’altres ocupacions: són professors, periodistes... Viure només de la literatura és impossible. En tot cas, els que viuen d’escriure és perquè compaginen la literatura amb articles en premsa i revistes, i alguns, pocs, col·laborant en altres mitjans de comunicació.

P.:De tota la teua obra personal, pots dir-nos  tres novel·les que  tinguen un significat especial per a tu i per què?

R.: Totes tenen un significat especial. De totes he après alguna cosa de l’ofici d’escriure. Però si cal triar, escolliria la primera novel·la, “Cool:fresc” perquè em va obrir les portes de la literatura, i dues de les darreres, perquè s’han acostat prou als objectius que m’havia proposat: “L’última paraula” i “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”.

P.: Destacaries a tres autors de novel·les, passats o presents, amb les seues respectives obres que de manera especial t'hagen influït en l'ofici d'escriure?

R.: Més que influir, els estime com a lector. Les seues obres em fan disfrutar de la passió de llegir i de l’obsessió d’escriure. Posats a triar-ne solament tres, serien, per exemple, el txec Bohumil Hrabal, l’italià Cesare Pavese i el colombià García Márquez.

P.: Quan et poses davant d'un foli en blanc (o davant de la pantalla del teu ordinador) i comences a escriure, tens molt present les vivències personals o tot és producte de la imaginació?

R.: Tot li val: allò que he viscut, allò que m’han contat i allò que he llegit. Qualsevol material és bo per a construir una història.

P.: En la teua obra “El lledoner de l’home mort” (que, per cert, ens l'ha recomanada el professor de valencià com a llibre de lectura) estem molt intrigats amb la Casa Escrig; existix realment eixa casa?  La història al voltant d'ella és realitat o pura ficció?

R.: La Casa Escrig no eixisteix. Encara que hi ha gent que se n’ha anat fins a Bixquert per a trobar-la. Està descrita com una típica casa de camp, i com que el lloc on l’he situada és real, molta gent s’ha pensat que existeix realment. Inventar-se un lloc i fer-lo tan creïble com la Casa Escrig és molt afalagador per a un escriptor.

P.: Una última pregunta respecte a la teua última obra premiada, “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”; la història que es desenvolupa en aquesta obra pareix suggerir-nos que es remunta als anys de la teua infantesa en el barri perifèric de Les Eretes de la ciutat de Xàtiva, què hi ha d'autobiogràfic en la novel·la, si és que n'hi ha?

R.: N’hi ha molt d’autobiogràfic, però no solament per la vivència viscuda, sobretot per la vivència “escoltada”. Aquesta novel·la recrea el nostre imaginari col·lectiu, la nostra cultura popular més màgica i sobrenatural, tot allò que la nostra llengua ha mantingut i ha transportat durant generacions i generacions i que ara està desapareixent. La nostra llengua i la nostra cultura agonitzen, i els valencians assistim a aquesta lenta agonia amb una despreocupació que fa pena. La cultura dels valencians té les hores comptades si no recuperem prompte la nostra autoestima i lluitem per la perviència de la nostra llengua.

Hem quedat encisats que un cèlebre escriptor com Toni Cucarella, tan pròxim geogràficament i literàriament a nosaltres, s'haja prestat a la nostra entrevista. Li desitgem que no s'esgote la seua creativitat literària i ens seguisca delectant amb més novel·les, siga per a un públic juvenil o adults en general, i que les Muses li inspiren una  producció de qualitat en el terreny de la literatura.

Entrevista realitzada per Lucía López, Mireia Revert i Josep Tormo, alumnes de 2n E.S.O., Premsa.

TORNAR A L' ÍNDEX

Solidaritat amb el Poble Saharaui

(Mercadet de la Solidaritat)

            El poble de Canals compta amb una associació anomenada S.A.P.S (Solidaritat Amics del Poble Saharaui), la qual es una O.N.G (Organització No Gubernamental) que centra les seues ajudes i els seus projectes en la causa del Poble Saharaui, poble en situació de refugiat als Campaments de Tindouf (Argèlia).

            Aquesta associació fou creada legalment l’any 1994, gràcies a Vicent Aparcicio, membre de l’Ajuntament de Canals, que va pasar un estiu ajudant al Poble Saharaui. A partir d’aquell moment es va idear un programa d’ajuda al que s’anomenà “Vacances en Pau”. Al primer any d’aquest programa varen ser acollits per families de Canals 20 xiquets saharauis. A partir d’aquesta idea es va fundar S.A.P.S, ja que el requisits per a formalitzar l’acollida dels xiquets saharauis es formar part d’una Associació. En teoría sols es permitix l’exida de xiquets fins l’edat de 14 anys. Aquests xiquets venen a Espanya en vols organitzats i l’Associació corresponent els busca families d’acollida.

            En un principi els xiquets sols passaven un mes a Espanya amb la sana intenció de curar les seues malalties i recuperar la seua salut. Però desde fa uns tres anys la seua estància es pot allargar fins dos mesos. Els xiquets malalts són tractats a Espanya i quan són operats, si es el cas, i recuperen la seua salut, poden tornar al seu país. Quan es recuperen totalment es decideix la seua tornada al Sahara. Existeixen tres criteris de selecció de xiquets per a que puguen desplaçar-se a Espanya; són els següents.

            * Per destacat historial acadèmic al Col.legi (si destaquen en l’idioma espanyol, millor).

            * Per ser fills de màrtirs que han lluitat per la causa de la llibertat contra Marroc.

            *  Per estar afligit d’alguna malaltia.

            Actualment existixen tres programes d’acollida per al poble Saharaui:

            *  “Vacances en Pau” que es du a terme a l’ estiu.

            *  “Programa d’acollida de xiquets malalts”.

            *  “Caravana per la pau”, campanya en la qual s’envien aliments i medicaments.

            Gràcies a l’associació S.A.P.S, els alumnes de 4t d’ESO i de 1r de Batxillerat del Francesc Gil de Canals del Departament de Religió amb Jorge Chorro (professor encarregat del Departament) decidiren organitzar un mercadet solidari el passat 24 de Maig de 2002 per ajudar a avançar aquesta associació.

            Prèviament els alumnes repartiren cartells per les aules, els quals informaven sobre l’organització d’aquest mercadet. Als cartells es demanava l’ajuda per part dels alumnes, tant econòmica com material. Demanavem objectes usats en bon estat,com per ejemple: material escolar (llibretes, bolígrafs, gomes...), CD’s, roba, pastissos fets per els alumnes, carpetes, marcs de fotos...

            La col.laboració va ser molt positiva, i a més alguns alumnes decidiren anar a algunes tendes a demanar alguns artícles. La resposta de les tendes participants va ser també molt agraïda.

            El dia del mercadet (divendres 24), els alumnes de 4t i de 1r de Batxillerat anaren al mercat de Canals i montaren una paradeta amb tots els artícles arreplegats, els quals n’eren moltíssims. A més cada dos alumnes anaven pel mercat amb vidrioles demanant ajuda per als saharauis. Cada donatiu que ens oferien la gent del mercat li’l agraïem amb la col.locació d’un llaç simbòlic a la camisa.

        El mercadet va estar exposat desde les 9 del matí fins a les 2 de la vesprada. Aquestes 5 hores van ser molt beneficioses i ens van servir per a arreplegar una bona recaptació per al poble Saharaui.

Els alumnes participants vam quedar molt satisfets de l’activitat i esperem que es convertixca en tradició a l’Institut.En nom de tots els alumnes de Religió i de Jorge Chorro, donem les gràcies a tota aquella gent que va aportar la seua ajuda.

Davinia Gallego,1r de Batxillerat.

HOMENATGE A JULES VERNE

Aquest curs escolar i concretament aquest any 2005 es celebra a França, a Paris, a Nantes i a Amiens el centenari de la mort de Jules Verne i amb aquest pretext s’han organitzat exposicions, projeccions, viatges, lectura de les seues obres, etc.

A l’I.E.S. Francesc Gil de Canals, com cada any i en ocasió de la setmana cultural organitzada dies després de la segona avaluació i abans de les vacances de Pasqua, el Departament de Francés vol sumar-se a aquesta celebració i vol retre homenatge a aquest gran autor de la literatura francesa fent una exposició de dibuixos i collages sobre les seues obres més conegudes: Cinq semaines en ballon, le Tour du monde en 80 jours i vingt mille lieues sous les mers, i també d’alguns extractes d’aquestes obres i la seua traducció al castellà o al valencià per a fer conèixer un poc la seua obra original, obra que tothom coneix per les traduccions que s’han fet a la major part de llengües i també per la seua transformació en pel·lícules.

Els alumnes han col·laborat de diverses maneres a aquesta commemoració: els més menuts i de menys nivell de llengua han dibuixat elements que formen part de l’imaginari Verne i també han fet collages amb aquests dibuixos i cartells de les obres, els alumnes de cursos superiors han treballat extractes  de les seues obres i n’han traduït uns quants per que els que contemplen l’exposició puguen llegir-ho encara que no sàpiguen francés. A més en classe estan llegint dues obres : els alumnes de segon cicle de secundària , le Tour du monde en 80 jours i els de batxiller vingt mille lieues sous les mers.

Durant el tercer trimestre continuaran llegint aquestes obres tan a casa com a classe amb l’ajuda del professor.

Unes notes biogràfiques ens permetran conèixer millor l’autor i la seua producció literària.

Jules Verne va naixer a Nantes en 1828. Estudià al College Royal  a Nantes i allí va escriure  la seua primera novel·la, que no va acabar i també poemes.

Va fer estudis de dret a Paris i allí a la Universitat va començar les seues primeres obres de teatre. En 1850 estrenà al Théâtre Historique la seua comèdia en vers, Pailles rompues.  Va continuar la seua producció poètica i va començar la seua producció d’obres teatrals i de novel·les d’aventures que a partir de 1863 començarà a publicar en la sèrie Voyages Extraordinaires.

En 1857 Jules Verne  es casa amb Honorine Morel i d’aquesta unió naix  Michel Verne.

És un gran viatger, al llarg de la seua vida viatja als països del Nord, va en creuer a Noruega, Escòcia, i Països Escandinavis, viatja als  Estats Units a bord del Great-Eastern , també fa creuers pel Mediterrani i de les seues experiències marines , aèries i terrestres  naixen les seues obres més famoses.

Casa de J.Verne a Amiens

 En 1863 va publicar la primera novel·la de la sèrie Voyages extraordinaires: Cinq semaines en ballon.

Aquesta obra es un viatge cap el descobriment d’ Àfrica per part de tres anglesos: El doctor Fergusson, un amic seu Kennedy i el seu criat Joe . Els tres junts realitzaran una travessia en globus per tota Àfrica seguint les rutes dels grans exploradors  del continent Africà. Les cinc setmanes que tardaran en realitzar aquest itinerari estan plenes d’aventures i de peripècies, pels llocs visitats i també pel mitjà de transport utilitzat, innovador, fràgil i una aventura en ell mateix: el globus aerostàtic.

En 1869 publica una de les seues obres més conegudes, mes traduïdes i més representades: Vingt mille lieues sous les mers. Aquesta obra tracta  de les diferents accions portades a terme per una tripulació a bord del Abraham Lincoln que s’embarca per a defensar el mon d’un suposat monstre marí que ataca vaixells, embarcacions comercials, etc. S’enfronten al suposat monstre i descobreixen que no és un monstre, és un submarí, el Nautilus, comandat pel comandant Nemo, que vol venjar-se dels anglesos per afrontes sofrides en el passat. Viuen moltes aventures, són capturats pel Capità Nemo i naveguen dins del submarí uns quants mesos, lluiten contra polps gegants, visiten la misteriosa Atlàntida i els seus tresors i al final són alliberats i apareixen sans i estalvis a les costes d’una illa.

En juny de 1872 ingressa a l’ Acadèmia d’Amiens, on viurà a partir de llavors. Continuarà la seua producció literària i la seua amistat amb el fotògraf i tècnic aeroespacial Nadar el portarà a tindre una gran afició pels globus aeroespacials i farà uns quants viatges pel cel d’Amiens.

La publicació de l’obra  Le Tour du Monde en 80 jours, en 1873, serà un gran èxit. Aquesta obra tracta d’una gran aposta entre  gentleman anglesos.

 En 1872, un ric lord anglés, Phileas Fogg, s’aposta la meitat de la seua fortuna a que farà la volta al mon en 80 dies. Acompanyat del seu majordom francés , Passepartout, s’enfrontarà a moltes aventures en una cursa contra el rellotge per a visitar multitud de països i continents i arribar en 8o dies al punt de partida: Londres.
La seua obra Michel Strogoff es representada en 1880 al teatre de Châtelet.

Tumba de J. Verne a Amiens

Participa activament a la vida política del país, sobretot a nivell municipal i en 1888 es elegit regidor de l’ajuntament d’Amiens. En plena maduresa personal i creativa viu moments de glòria per la bona difusió de les seues obres, sobre tot de les novel·les, i encara més per l’adaptació teatral d’algunes d’elles, la qual cosa li va reportar quantiosos ingressos. En eixos moments te un gran reconeixement públic a França i als països europeus que visita.

Jules Verne ha estat reconegut com el pare de la ciència-ficció, les obres

modernes d’aquest gènere tant literàries com cinematogràfiques li deuen molt a aquest autor francés del segle XIX.Jules Verne mateix reconeixia que la seua meta era fer conèixer a la gent el món i no solament el món, també l’Univers:

“Mon but a été de peindre la Terre, et pas seulement la Terre, mais l’Univers car j’ai quelquefois transporté mes lecteurs loin de la Terre dans mes romans.”

Els últims anys de la seua vida, malgrat les nombroses malalties que patia, els va dedicar a escriure. Com que físicament li era impossible fer-ho, ell dictava i la seua dona escrivia el que ell li deia.

El 24 de març de 1905 mor  a Amiens després d’una greu crisis de diabetis. Està enterrat al cementiri de la Madeleine  d’Amiens.

Va deixar moltes obres acabades i inèdites però el seu fill Michel es va encarregar de publicar-les.

Hui, cent anys després, les seues obres continuen tenint  una gran actualitat. Ara s’han reeditat la majoria d’elles a França i arreu del mon i Jules Verne és recordat pel que és, un dels millors escriptors de novel·les d’aventures, que encara que va morir fa cent anys podria ser considerat plenament contemporani nostre.

                                                         Vicent Oltra Benavent

                                               Departament de Francés

                                                I.E.S. Francesc Gil Canals

ACTUALITAT

PROBLEMES QUE ENS PREOCUPEN

Comentem problemes que haurien d'estar resolts o superats en aquest acabat d'estrenar segle XXI. Ens vénen a la ment qüestions que necessiten mesures per a millorar la situació com és el cas de l'escassetat d'aigua, l'insolent i descarat preu de les vivendes , l'alt índex  de  pobresa, tant a Espanya com en altres llocs, el tan sofrit medi ambient, els sous d'ames de casa, si és que es poden anomenar “sous”, el cost dels llibres d'E.S.O. i E.P....En ple segle XXI veiem que encara hi ha problemes sense resoldre que ens pareixen preocupants, fins i tot alguns d'ells són problemes que afecten a l'anomenat “món civilitzat” i no tots són problemes del Tercer Món.

L’ AIGUA: Enguany és l'any internacional de l'aigua potable declarat per l'ONU. 1.200 milions de persones no posseïxen aigua potable i 2.400 milions manquen de claveguerams i infraestructures per al tractament de l'aigua, segons  dades de l'Organització Internacional. Cada dia moren 6.000 xiquets per malalties relacionades amb la falta d'aigua neta i en la Xina, l' Índia  i la Indonèsia estan morint el doble de gent per malalties diarreiques que per SIDA.

La Unió Europea defén intensament aquest objectiu de reduir a la mitat el nombre de persones sense aigua potable i considera clau la qüestió dels servicis de sanejament.

Per a reduir a la mitat el nombre de persones sense accés a l'aigua, d'ací a l'any 2015, farien falta entre 19.000 i 34.000 milions de dòlars; quant a complir l'objectiu de sanejament farien falta uns 12.000 milions de dòlars més; les persones en el Tercer Món viuen amb 20 litres d'aigua al dia o menys, mentres que  el món industrialitzat utilitza entre 400 i 500 litres d'aigua al dia per persona.

Algunes ONGs creuen que per a tindre més condicions de vida mínimament  acceptables són necessaris uns 20 ó 25 litres per persona i dia; a l' Àfrica el consum domèstic d'aigua és de 47 litres per persona i dia; a l' Àsia, 95 litres; al Regne Unit 334 i als E.U.A .578 litres per persona i dia. Dues ONGs espanyoles  treballen en dos països africans per a proporcionar aigua potable a dues regions amb seriosos problemes de sanejament i al mateix temps eradicar malalties.

LA CONTAMINACIÓ: Ens preocupa també la forma tan accelerada de com el nostre planeta es va contaminant; observem que les indústries dels països més avançats produïxen una sèrie de gasos contaminants, com el diòxid de carboni  que ocasionen una deterioració de la capa d'ozó i que segons els experts açò es traduirà a llarg termini en un calfament de la terra, ja que augmentarà la temperatura. I ara tenim al país major productor de diòxid de carboni (E U.A.) que no pareix molt disposat a pactar amb altres països la reducció en l'emissió d'aquest tipus de gasos. La indústria moderna pareix com si estiguera sotmesa al “regne del petroli” i els seus derivats, quan normalment comptem ja amb alternatives energètiques, com l'energia solar o vehicles que funcionen amb l'electricitat o l'hidrogen.

Els combustibles fòssils (com el petroli i el carbó) s'acabaran algun dia. Des de fa dècades es parla de l'hidrogen com un dels candidats a substituir-los. Produïx energia i només es desprén vapor d'aigua, gens de diòxid de carboni.

  Dos investigadors del laboratori de Colorado (E.U.A.) presenten un mètode per a obtindre'l a partir de molècules abundants i barates: la glucosa i el glicerol. La glucosa  és el sucre que els animals i les plantes utilitzen com a energia. El glicerol és un derivat del greix. En una solució aquosa  en presència d'un catalitzador de platí  a una temperatura moderada (entre 225 i 265 graus) i a una pressió d'entre 27 i 53 atmosferes produïxen hidrogen en la fase líquida sense que s' escape en forma de vapor.

  L'hidrogen té dues aplicacions interessants: generar calor per mitjà de combustió  o produir energia elèctrica per mitjà de les anomenades cel·les de combustible. Ara mateix hi ha experiments per a desenrotllar els automòbils. El govern de Bill Clinton  va subvencionar la investigació d'aquestos motors amb uns 1.500 milions d'euros. Al març, el president dels E.U.A., George Bush va soterrar el projecte.

  Justament ara estem en unes dates en què se'ns escapa  l'abocament de “chapapote” a Galícia i desgraciadament no serà l'últim, si no es prenen les mesures necessàries per als barcos petroliers i vaixells amb mercaderies perilloses. Declaren que l'edat útil d'aquestes embarcacions està entre 10 i 15 anys, ja que estan sotmeses a molts esforços i acaben produint fatiga en els materials que formen la seua estructura. Sent tan perilloses, aquest tipus d'embarcacions deurien passar per unes revisions molt més severes.Ens va paréixer que portar-lo a alta mar no va ser la solució més oportuna, sinó que haurien d'haver-lo atracat en un port per a evitar l'abocament descontrolat que encara avui perdura.

ELS IMMIGRANTS I LA POBRESA: En l'actualitat, encara que els immigrants tenen molt difícil obtindre permís de treball i residència, empadronar-se és relativament fàcil per a ells. Tan sols han de presentar el passaport i acreditar un lloc de residència. Una vegada empadronats tenen dret a la sanitat i a l'educació. Molts Ajuntaments estan interessats a empadronar els immigrants, perquè d'aquesta forma augmenta la seua població i les subvencions que rep de l'Estat.

De fet sabem que el moviment dels immigrants, la seua entrada a la nostra península, ha de regularitzar-se, perquè a llarg termini, amb el baix índex de natalitat de què patix el nostre país actualment, serà difícil mantindre el sistema de pensions; el càlcul de pensions es realitza partint que per cada cinc persones actives hi haja una inactiva i així mantindre l'equilibri.  En canvi si seguim amb el moviment de despoblació que ens afecta acabaríem veient dues persones actives per una inactiva que no treballa. Així doncs, des d'aquestes línies demanem a les autoritats competents que regularitzen la situació dels immigrants, perquè ja és prou que patim delinqüència en el nostre propi país, que a la delinqüència nacional se li sume la importada de més enllà de les fronteres. Segons informes de Caritas es comptabilitzen ni més ni menys que 800.000 espanyols que viuen amb una renda menor de 90 euros per mes, i fins i tot es diu que 8.000.000 viuen per davall del llindar de la pobresa ( que viu amb menys de la mitat de la renda mitjana, és a dir, amb menys de 260 euros   per mes) i no és desitjable que a aquest nombre de pobres se'ls afegesca una població estrangera.

Parlant de pobresa, per exemple a Etiòpia, la mitat del blat, l'oli, la soja, i el sucre que repartixen les agències ve de fora. I hi ha més de 6.000.000 d'etíops que obrin els braços al cel  quan apareixen els camions en les seues aldees carregats de blat.

  Hi ha anys en què compten amb excedents de producció, però els comerciants no guarden el blat, ni cobren per a vendre'l en anys de sequera, perquè saben que vindrà el menjar de fora per el qual no caldrà pagar. Els agricultors comercien amb part de l'ajuda i el venen a preus molt baixos, la qual cosa fa que el preu del gra en el mercat caiga en picat.

Les organitzacions internacionals reconeixen els defectes de la importació massiva de producció agrícola. Seria útil negar que l'ajuda no produïx un impacte.

  O siga, que estem en les mateixes de sempre, com aquell famós proverbi que diu que “si a un home li dones un peix, tindrà menjar per a un dia, però si li ensenyes a pescar podrà menjar per a sempre”.

ELS ABOCADORS DE FEM: Però no són aquestos els únics temes que ens preocupen. Què passa amb el tema dels abocadors?  Ningú els vol a la porta de sa casa? Sabem que hi ha pactes clandestins entre institucions o entitats en què es negocia la implantació d'un abocador a canvi de certs privilegis a pesar de l'oposició massiva dels afectats, els veïns.

Serà la millor solució les plantes de reciclatge que seleccionen els rebutjos perquè no hi haja un excés de fem? L'arreplegada selectiva de fem pot ser la solució?

LA VIVENDA: És també un escàndol el preu abusiu en la compra d'una vivenda en el sector de la construcció. Segons estadístiques, sense eixir de la Comunitat Valenciana, cada valencià necessitem el sou  sencer d'un mes prolongat durant quasi 5 anys per a comprar un pis; és més, el preu del metre quadrat ha pujat cinc vegades més que els salaris des de l'any 1999. D'ací que avui en dia tinguem problemes els jóvens per a adquirir una vivenda independitzant-se dels pares i prolonguem interminablement la nostra estada en la vivenda paterna.

SOUS DE LES AMES DE CASA: Què podem opinar sobre eixe sou recentment creat i destinat a les mares treballadores que tinguen un fill menor de tres anys? Què passa? Potser el xiquet després dels tres anys ja no suposa cap despesa per a l'economia familiar?

I la dona que no treballa i està criant un xiquet menor de tres anys no mereix encara més ajuda per al sosteniment de l'economia familiar, si és el cas, quan en la resta de països europeus hi ha majors ajudes econòmiques i més completes i satisfactòries que la mampresa pel govern espanyol? Pareix com si per a ser europeu hi haja distintes vares de mesurar: per a pagar impostos sí i per a rebre subvencions no tant.

GRATUÏTAT DELS LLIBRES D’ E. PRIMÀRIA I E.S.O.: Aquesta és una altra qüestió que ens té intrigats  quan es parla de l'obligatorietat de l'ensenyament. D' acord, tots tenim dret a rebre una educació, però, per què el material escolar no és aportat gratuïtament per l' Estat o institucions públiques, almenys per al període d'obligatorietat? En un punt anterior hem comentat que en el nostre país hi ha gent que viu per davall del llindar de la pobresa, Serà prou la concessió d'ajudes econòmiques a través de beques per a solucionar aquest problema?

Fins ací hem exposat algunes qüestions que ens resulten una preocupació, no per a nosaltres alumnes de l'IES Francesc Gil de Canals sinó que són més prompte qüestions que plantegen uns interrogants d'àmbit universal. Els interrogants estan llançats ací com a dards amb la intenció que algú, a qui li corresponga,  prenga nota i aporte solucions.

  Alumnes de 3r E.S.O. de  Redacció i Disseny de Premsa.

EL COMIC MÉS INTERNACIONAL : TINTIN DE HERGÉ

L’any  2007 es commemora a tos els països de cultura francòfona el centenari del naixement del dibuixant de còmic i autor de les histories més fascinants dels personatges Tintin, Capitain Haddock, Milou, Dupont et Dupont, La Castafiore, el professor Tournesol, etc...

Aprofitant l’ocasió els professors de Francés de l’ I.E.S. Francesc Gil de Canals hem dedicat uns dies a treballar i estudiar la seva obra amb els alumnes dels diferents cursos .

En primer cicle de secundària hem proposat alguns extractes de les seves obres més destacades com per exemple Tintin au Congo, Le Lotus bleu, Tintin au Pays de l’or noir, les sept boules de cristal, etc.., les hem traduïdes i hem fet diversos treballs sobre elles. A més els alumnes han fet dibuixos dels personatges que ells han triat i han pintat . Amb ells s’ha fet una exposició  per a les jornades d’activitats extraescolars dels dies tres i quatre d’abril.

Per als alumnes de  4rt d’ ESO i batxiller hem treballat l’àlbum Le secret de la Licorne i hem passat l’obra en dibuixos animats Les 7 boules de cristal.

La major part d’alumnes coneixia els personatges i les històries però per a alguns ha estat un descobriment molt agraït, a més han conegut l’autor, el qual normalment queda eclipsat per els seus personatges.

L’AUTOR: Georges Rémi, Hergé.

Va nàixer a Brussel·les el 22 de maig de 1907.Cursa estudis de secundaria al col·legi Saint-Boniface a Brussel·les  i allí inicia la seua carrera com dibuixant de còmic, participarà en activitats culturals del col·legi i també en revistes dels scouts on publicarà les primeres il·lustracions. Més tard, quan ja haurà acabat els estudis secundaris , treballarà com ajudant en un periòdic de Brussel·les, le vingtième siècle, i després serà redactor en cap del suplement setmanal del periòdic, dedicat als joves amb el títol de “le petit vingtième”.

Serà a partir d’aquest moment quan al signar les seves obres en còmic per a certes revistes belgues començarà a fer-ho amb el pseudònim  Hergé. L’origen d’aquest és la pronunciació francesa de les inicials del seu nom i cognom: R G.

Va començar la publicació de les seves històries de Tintin et Milou al suplement del periòdic on treballava l’any 1929  i  a partir de 1930  es publica el primer àlbum del seu personatge  amb el títol “Tintin au pays des soviets”.

L’actualitat històrica d’ Europa i del mon apareix reflexada a la seva obra i poc a poc Hergé passa de crear les seves històries com un joc per a passar a documentar-se de manera exhaustiva per a contar-les. Quan en 1940 Alemanya ocupa Bèlgica, el periòdic on treballava és tancat. S’interromprà la publicació en ell d’episodis de les historietes de Tintin. Més endavant publicarà al periòdic Le soir, autoritzat per l’ invasor,  “Le crabe aux pinces d’or “. Amb l’èxit dels seus personatges i de les seves històries, després de la guerra les editorials estan a la seva disposició per a editar-li les seves produccions i així ho faran amb èxit. Poc a poc Hergé s’independitzarà i es rodejarà de col·laboradors que li donaran una gran popularitat mundial.

Als anys 60 les seves produccions són portades al cine, es roden també dibuixos animats sobre elles, es fan reproduccions en tota mena de suports, etc..

En 1982, la societat belga d’astronomia , per celebrar el 75 aniversari d’ Hergé, li dona el seu nom a un planeta recentment descobert entre Mars  i Jupiter.

Georges Rémi, dit Hergé, mor en març de 1983. A partir d’ací és la fundació Hergé qui s’ocupa de tot el que fa referència a les reedicions de les seves obres.

LA SEVA OBRA

Els còmics que el van fer famós al mon sencer són les històries de Tintin. La primera publicació en 1930 va ser Tintin au pays des soviets i després va publicar entre altres Le secret de la Licorne, les sept boules de cristal, le crabe aux pinces d’or, les cigares du pharaon, le lothus bleu, Tintin en Amérique, Tintin au Congo, l’île noire, le temple du soleil, l’affaire Tournesol, Tintin auTibet, on a marché sur la lune, les bijoux de la Castafiore, Tintin et les Picaros, etc....

ELS PERSONATGES HABITUALS

Tintin

Es un jove reporter que al mateix temps exerceix com a detectiu. És valent i no te por a cap problema en el que es veu immers. En canvi no és un super heroi 

Milou

Es un gos Fox-terrier, amic inseparable i interlocutor de Tintin. És company de totes les fatigues de Tintin i te més els peus en terra que el seu amo. El salva i l’ajuda en tots els entrebancs on es troba Tintin.

Le capitain Haddock

És un antic oficial de la Marina, no li agrada les aventures però segueix el seu amic Tintin per tot arreu. Te una actitud paternalista envers Tintin i malgrat la seva paraula agressiva és al fons un sentimental.

Le professeur Tournesol

És un savi que l’ajudarà a resoldre molts misteris. Aquest personatge no apareix a les primeres històries de Tintin, ho farà per primera vegada en l’àlbum Le secret de la Licorne.

Dupond et Dupont

Parella de policies atorrollats que són gafes i que fan mal quasi totes les seves actuacions. Son d’aspecte quasi idèntic encara que no són ni germans i els caracteritza la seva prominent calba i els bigotis ben amples que llueixen.

Per concloure, dir que les obres d’ Hergé han estat traduïdes  a més de vint llengües per tot el mon, i han estat un gran èxit sobre tot en els països d’Europa, en Amèrica del Sud i també en alguns països asiàtics, especialment al Japó.

Vicent Oltra Benavent

Professor de Francés

EL PRESTIGIO  Y EL PRESTIGE

D. José Mª Aznar

al frente de su gobierno

y del Partido Popular,

en cuanto a la información

y actuación se refiere,

en el caso del Prestige

no han quedado muy bien,

¡vamos ¡ lo han hecho fatal;

San Antonio de Gabarda

a su lado, un aprendiz.

Decían, no pasa nada,

Y se les hundió el Prestige.

algunas manchas aisladas,

y más grande que Menorca

una mancha navegaba.

cuatro hilitos de fuel,

veinte grietas, veinte chorros

del fondo del mar manaban;

y el P. P. como si nada

Rajoy, Cascos y Trillo

venga rajar y rajar

hinchándonos de mentiras;

 creían que este pueblo  es tonto

y el que no es tonto es cipote,

mientras se veían por la Tele

todas las playas gallegas

bañadas de chapapote.

Pero no acabó aquí la cosa,

 acababa de empezar;

por si no era suficiente

contra el Prestige pelear,

sin ninguna explicación

nos han metido de lleno

en una guerra preventiva

contra el inocente pueblo

del gran dictador Sadán.

Están de muy mala suerte,

todo se le viene en contra

por no echar marcha atrás,

desde su firme postura

y su ciega sumisión

a la América Imperial.

Empezó en los premios Goya

que fue como el detonante

para la traca final;

pues a partir de ese instante

el mundo de la cultura,

la iglesia, el Santo Padre

y todo el pueblo español

se ha puesto en contra de Aznar;

pero ellos, como siempre,

impasible el ademán,

y por ello están viviendo

momentos de desprestigio

a escala nacional.

J.A. Caparrós, miembro de la A.M.P.A.

CRÒNIQUES ARRAN DE TERRA.    

per MARIA CHOVARES

1R PREMI SAMBORI 2008 DE LA COSTERA. NIVELL BATXILLER

L’oloreta de carn era indescriptiblement irresistible, tant que vaig arribar bavejant al lloc d’on eixia aquell esplèndid regal per a l’olfacte. Allí estava esperant-me. Un enorme tros de vedella acabada de llançar pels humans…no sé, encara no comprenc moltes de les actituds d’eixos sers, llancen sense cap sentit el menjar. Devia donar-me pressa si volia continuar gaudint de la carn o acudirien els gossos dels voltants.

No m’havia equivocat, efectivament, al cap de menys de dos segons d’haver tingut el temorós pensament, aparegué per la cantonada de la vorera, un vell company de lluita. Em vaig afanyar i aconseguí acabar-me el tros de vedella que em restava a terra. El pastor alemany estúpid! Sempre venia per furtar-me el menjar que em guanyava amb el meu enginy- si haguera sigut un humà ara probablement se’m dibuixaria un somriure a musell, però era un gos, així que vaig lladrar, entre feliç i amenaçador. Aquell maleït feia bona estona que havia olorat el meu rastre i m’havia seguit. La resposta no es va fer esperar; un lladruc esfereïdor va trencar el silenci del carrer. Perfecte! Ara sabrien tots que havia acudit abans per assegurar-me el sopar.

Abans que els dos començàrem les rèpliques i els “discursos” agressius, escoltàrem un soroll de passes llunyà. Sempre estàvem alerta per si cap humà jove se li passara per la ment llançar-nos pedres des de qualsevol punt. Vam parar-nos al mateix temps per sentir millor el to, la fermesa, el ritme i la profunditat de les passes: es tractava d’un jove, possiblement amb problemes personals per la fúria amb què imprecava al vent contra sa mare i colpejava el terra. Les passes es dirigien cap a nosaltres bastant ràpides per a tractar-se d’un humà en estat relaxat, això era una prova  de pes per saber si corríem perill allà. La definitiva va ser veure’l girant apressadament la cantonada i creuant de part a part el carrer.

Immediatament oblidàrem la nostra disputa i ens dedicàrem a amagar-nos sota un vehicle, l’únic que hi havia a prop. Jo, amb el nerviosisme, vaig observar que no cabia davall el cotxe. Així que, amb la meua perfecta agilitat canina, em vaig disposar a esperar darrere d’uns contenidors de color verd, eixos que la raça humana usava per llançar botelles transparents que feien un gran rebombori quan queien.

-Serà possible!- vaig exclamar enfurismat donant una puntada de peu a la vorera-.

N’estava fart de la mare. Sempre remugant, tot el dia darrere de mi i la meua germana xicoteta pensava Jordi. Estrany serà el dia que no discutirem; semblava un robot a les seues ordres, li deia el que havia de fer en cada moment del dia i més ara que la tenia a casa, la situació resultava insostenible. Insuportablement horrible. Era un suplici posar els peus a casa, per aquest motiu va decidir treure el fem i passejar després de sopar.

Uff!Tranquil·litat. Una paraula per la qual hauria pagat per gaudir-la més sovint; Jordi era actiu, li agradava fer esport com la resta de la colla de xavals del seu institut. Ell tenia clar que li encantava allò. En un futur volia exercir com a professor d’Educació Física, però la majoria de vegades descartava la idea perquè odiava amb totes les seues forces estudiar i, fins i tot per a acomplir el seu desig era necessari cursar estudis. Això el desanimava. No obstant, volia demostrar del què era capaç i “xafar-li la cara a més de quatre” com deia ell. Solia pensar en el seu futur perquè realment suposava un repte, un objectiu clar i definit en mig del caos familiar. A son pare feia temps que no li veia el pèl, treballava a l’estranger -era camioner- portava “els diners i el menjar a casa” com sa mare fins feia poc, que ara estava a l’atur esperant millors temps d’unes fàbriques en vies d’extinció. Tot per una mala gestió d’empresaris que pretenien enriquir-se en poc temps.

-Crec que hauria de deixar estar el futbol i dedicar-me als estudis, ja curse  primer de batxiller...- pensava en veu alta per a ell mateix mentre llançava la bossa dins el contenidor genèric- Les coses es compliquen cada vegada més...

Finalment va decidir-se: demà seria un nou dia, tornaria a sonar el despertador i Maria, sa mare, el renyaria per fer tard a l’institut...va queixar-se. Notà un estranya sensació de sobte, com si algú l’estiguera observant. La seua mirada topà amb uns ulls en la foscor que el miraven amb...intel·ligència? Es va sorprendre tant que va fer un crit. Bé, més aviat, es va espantar, com va reconéixer més tard al pensar en aquell instant.

L’home és un ésser estrany a més de lleig- tan sols té dues potes, és gran i llarg, com sorollós i lent, molt incoherent i imprevisible. Es passa dues hores (o més) diàries concentrat mirant un quadrat que emet sons i molta llum. En lloc d’aprofitar més les hores de llum per fer altres activitats més interessants com jugar amb els germans (jo jugava quan era menut amb els meus) o comunicar-se, d’eixa forma tan estranya en què ells es comuniquen amb la gent del seu voltant. Seria una bona opció perquè semblen, la majoria de vegades, perduts, enfadats, tristos o tensos. Són bastant egoistes, per exemple, creuen que si poden evitar la feina els resultarà beneficiós. Total, tard o d’hora ho han de fer, encara que insisteixen en remugar. Si més no, l’adolescent que diposità davant meu les deixalles no semblava ser d’aquesta mena.

Era diferent, distint...potser estrambòtic per la forma de vestir, que també resultava estranya dins de l’àmbit humà. Em va inquietar, la veritat, en aquell moment em vaig adonar que no era normal veure’l per aquells indrets inhòspits. Potser la forma de moure’s? No. La forma de parlar? Tampoc. Em vaig acostar molt encuriosit i quasi vaig oblidar el perill que corria en eixos moments arriscant-me. Fixant-me més, vaig veure que era la mirada decidida, que reflectia un objectiu clar i ben definit. Un detall com aquell no el vaig passar per alt: no era precisament corrent aquella mirada de color verd tant brillant i clara en un jove.

Jo encara tenia fam i l’humà feia una olor especialment atractiva de menjar...- segur que acabava de sopar una hamburguesa amb guarnició de creïlles fregides i amanida- sense parar-me a pensar en el risc, em vaig acostar.

Els sentits desvetllats del xic començaren a buscar vida al voltant del contenidor. Quan va veure una ombra xicoteta als seus peus, es va espantar i ho demostrà cridant de pur nerviosisme. Un segon més tard reconegué el tipus d’ombra d’un gos. Jordi va tractar de calmar-se de l’ensurt mentre  l’animalet voltava pels seus peus ensumant l’aire.

-Ei, tu...  quisso baixet!

Si no fóra pel detall de “baixet”... allò mateix era el que aquell adolescent humà va pensar de mi: que era un animal menut! En lloc de adonar-se que ell era molt alt, creia que jo era baixet!! Però quin insult!! Vaig exclamar ofés. Sabia quina era la intenció del jove quan va allargar la mà i no em vaig poder resistir a la carícia; ja feia tant de temps que no rebia una mostra d’afecte que em vaig deixar portar per les emocions i vaig llepar-li la mà.

-Egggs!!Tu!!

-No m’agraden eixes confiances eh! -continuà el jove.

El gos va continuar buscant la calor de Jordi. El xicot li va respondre agafant-lo per emportar-se’l a casa, segurament Maria no el voldria per res del món, però li era indiferent. Al menys intentaria que es quedara amb ell per una nit, això si, abans devia fer-li una bona rentada.

Quan es va plantar al portalet de casa, aparegué la seua germana mig plorant intentant eixir d’allà. Núria es va quedar sorpresa en veure arribar el seu germà amb un gosset als braços. Es miraren.

-Jo distrauré la mare- respongué Núria a la mirada  un tant culpable de Jordi.

-D’acord, te’n dec una.

-No em deus res, el que siga per fer la contra a la mare. Què gràcia de gosset! D’on...? Bé, ja m’ho contaràs més tard.

Jordi assentí. La seua germaneta no pertanyia a un bàndol definit però si alguna vegada s’enfadava amb algú i no havia guanyat la batalla, feia l’impossible per contrariar el seu enemic, en aquest cas la mare. Podia estar segur d’ella. Jordi va dutxar el gos, el va secar sense que Maria en sospitara res i l’embolicà amb la seua jaqueta vella.

         Vaig fixar-me en l’humà, li estava molt agraït pels favors però intuí que aquell xaval estava molt trist, com vaig comprovar uns dies més tard, quan tornava de l’institut. Jo l’esperava rascant amb impaciència la porta...

 Ah, clar, no us ho he explicat! Bé, com era d’esperar al cap dels dos dies, la mare ja s’havia adonat de la presència de pèls per tot arreu. Recorde que eixe dijous va resultar traumàtic per als meus fins oïts. La pobra quasi es quedà afònica i va ser molt dur convéncer-la de la meua estada. Al final amb una llista d’obligacions, responsabilitats, advertències i amenaces arribaren a un acord, segons el qual jo me n’aniria si ells no se’n feien responsables. Era un tracte just, segons vaig comprovar: jo eixia guanyant.

Com deia abans, un dia vaig comprendre el pesar que el meu company humà sentia. Tot es devia a un sobre que contenia un paper blanc on hi havia escrites unes coses estranyes de color negre. Sempre venia deprimit, sobretot els últims dies. Havia sentit no se què sobre el final d’una avaluació, unes notes...tot en aquells moments em va resultar alié, estrany. No acabava de captar la importància d’aquell paper.

Un dia dels que solíem seure a la terrassa de casa, normalment a la nit o a la vesprada, pocs minuts abans que el Sol es posara, ho vaig entendre. Aleshores eren moments de pau i  de desitjada tranquil·litat.

-Has d’estudiar, has d’estudiar, has d’estudiar...!No et sembla repetitiu, Sam?-li preguntà disgustat Jordi- Mai de la vida m’agradaria assemblar-me a ella.

Vaig mirar-lo sense donar-li massa importància. Em feia gràcia que em plantejara eixa pregunta perquè ell també es resultava tant o més repetitiu que sa mare.

Sense cap motiu aparent, Jordi li agradava agafar-me i estrényer-me als seus braços, encara que d’altres era perquè buscava el calor d’un altre cos o bé per la tristesa. Jo li donava l’alegria que li faltava, perquè sovint Jordi estava desencantat de la vida. Eixos dies no li semblava res bé, criticava a tots i tot. Mai a ell mateix. Reflectia en els altres els seus defectes, quasi sempre atacava als de casa i no feia res per canviar una situació familiar cada vegada més complicada.

-Sempre igual! No m’agrada barallar-me sempre a casa, la mare diu que vol que em busque un treball, total perquè al pare no li’n donen prou...

-El que no vull és podrir-me com el pare en un camió, la vida està xunga fora de l’insti. La carrera de professor d’Educació Física m’interessa, però com estan les notes... damunt el capital últimament escasseja... 

Els monòlegs de Jordi duraven fins que es feia de nit. Després d’això semblava trobar-se millor, jo sabia que no faria res. Mai feia res per evitar les males notes, simplement es deixava arrossegar per la peresa. L’anomenava El meu Amic Gran, per la seua alçada. Més tard, acabada la posta, començava a fer fred i entravem  a la calentoreta acollidora de casa. 

Eixos van ser dies en què vaig conviure entre els humans de manera molt pròxima i vaig desenvolupar una teoria. Ells s’organitzen al voltant de la família, però sobretot, en aquestes edats amb els amics comparteixen gustos, aficions, plans, pensaments...malgrat que no són iguals i cadascú té un caràcter i una forma especial de fer. Normalment són individualistes, bastant necessitats d’un llaç poderós i volen pal·liar eixa manca d’atencions amb una parella, no amb els que estan al seu voltant, que per norma general, són els més pròxims. Per suposat, sempre hi ha excepcions, en el fons s’estimen, per moltes diferències que la seua edat, cultura, educació i formes de pensar manen que es comporten distintament en diferents situacions. Porten escrit a la cara que no poden viure uns sense els  altres; junts i units fan moltíssima força i moltes vegades, quan aquesta unió falla, es desequilibren, lluiten i tornen a reagrupar-se amb l’esperança d’una millora que creuen imminent, però que no arriba si no és amb el sacrifici de molts altres. La seua societat, si mirem des d’una perspectiva amable i comprensiva, no és tan distinta de la nostra, llevat que els gossos som més impulsius. Tot açò ho he pogut veure amb els meus propis ulls; al llarg de un poc més de tres anys he viscut al seu costat en bons i en mals moments. En instants brillants i obscurs.

Al començament de febrer, quan la meua família, com em permet dir-li ara, va rebre una carta que anunciava la defunció de Joan, el cap de família. Va ser un colp terrible. Recorde hui que en aquell moment no estava Jordi i la mare, que ja estava nerviosa per la tardança del seu marit -ell sempre trucava per informar dels seus viatges cada setmana i ja en feia més d’una- va desmaiar-se a l’entrada de la casa. Jo vaig començar a lladrar, al cap d’ uns minuts va vindre Núria, que va intentar reanimar-la i demanar una ambulància. Abans que els serveis de sanitat aplegaren, Maria ja estava dempeus. La cara de desolació era tanta que no vaig poder evitar contagiar-me de la tristesa que desprenia per dins. Els esdeveniments posteriors no els recorde bé. Sé que moltes coses van canviar des d’aquell  fatídic dia, sentíem un buit present. Les trucades des d’altres països de parla estranya s’havien acabat. El meu Amic Gran venia més cansat després d’estudiar d’allò que en deia treball. Ara ja no s’asseia al meu costat a la terrassa per contar-me els problemes que el turmentaven com fèiem abans.

Jo estava bastant descuidat, la mare treballava en una tendeta de roba, estava fent-se velleta; de fet, des d’aquell dia negre, mirant-la a la cara es reflectia el pes dels anys. Jordi, com he esmentat, estava molt ocupat a dur casa treballant a mitja jornada i estudiant la resta de la setmana. Dormia més poc que res.  D’altra banda, Núria, a la qual no li havia agradat estudiar, tres anys després del succés, estudiava segon de batxillerat amb una mitja de huits i ajudava sa mare a portar la casa, igual que Jordi, si les obligacions li ho permetien. Com veureu, tot havia canviat en pocs mesos; jo també, clar. Vivia en aquella casa uns quants anyets. No era molt vell, però la meua època daurada ja havia passat i no estava per a romanços.

Un dia vaig baixar al carrer i em vaig dirigir al descampat darrere del supermercat, on estaven els contenidors. Tenia gana. Com ahir, els senyorets s’havien oblidat del seu gosset. Capbussant-me a la primera bossa que vaig trobar, vaig ensopegar amb les restes d’un sopar. A continuació, vaig tornar a submergir-me en aquell perfum intens de menjar, realment el de casa estava molt millor, però vista la situació... Molts de nosaltres acudim a punts estratègics on fàcilment s’aconsegueixen trossos d’entrepans que es llancen, carns envasades d’algun supermercat que ha decidit donar pas a productes més frescos, deixalles de gent que prefereix la comoditat abans que el reciclatge... o simples restes d’un sopar a mig acabar. Malgrat que també trobem altres objectes immenjables i que la competència humana pel menjar també està present, continuem venint. Potser siga perquè no tenim cap  lloc on anar, o tal vegada siga pels companys canins o bé perquè ja ens hem acostumat i som massa gossos per canviar els nostres vicis, però siga com siga, seguim acudint als contenidors de fem.

Com era natural i ja havia quasi oblidat, aparegueren els altres competidors, no els havia sentit. Jo ja havia fet la meua feina i vaig donar-los pas, no volia provocar a ningú. A la distància aproximada d’uns vint metres vaig veure el meu Amic Gran; es veia de lluny i em vaig afanyar per creuar el carrer. Jordi s’havia fet molt més alt que la primera vegada que ens vam veure al mateix lloc. De sobte va començar a fer senyals ràpids entre enfurismat i espantat. Què li ocorria? Bé,tant era, per una dia des de feia molt de temps podríem gaudir d’una estoneta junts; vaig continuar corrent.

No haguera creuat el carrer si haguera sabut que un cotxe se m’emportaria per davant. L’únic que vaig notar va ser un dolor terrible al costat esquerre i després...llum. No recorde el que va venir a continuació, sols que Jordi plorava al meu costat. Moltes persones se senten soles dins d’un lloc ple de gent, busquen consol en coses banals i descuiden els més pròxims. Vaig anar-me’n tranquil, com mai havia estat. Sabia que l’Amic Gran m’apreciava, simplement no va saber veure’m, era massa xicotet, potser massa “baixet”,  potser no era tan important com les seues obligacions.  De totes formes no el culpava de res, ell havia de fer la seua vida. Jo ara continuaria la meua.

M’agradaria quedar-me, li vaig dir. Crec que no em va entendre. No parlàvem el mateix idioma. Estava satisfet perquè al final va estar al meu costat. Això era l’important, va estar fins que tot es va apagar, on fins feia temps no havia estat. Una gota d’aigua càlida va caure del cel.

--------------------------------------------------

L’ànima  de les rondalles

Alba era una xiqueta d’uns quinze anys, li agradava molt llegir llibres com Harry Potter o Momo, però el que més li agradava era que li contaren rondalles i llegendes populars. Com cada diumenge de bon matí, Alba anava passejant per la serra del Castell de Xàtiva buscant un lloc tranquil per a poder llegir un poc. Aquell matí va pujar a l’ermita de Sant Feliu, després va anar a la Nevera, on antigament es guardava la neu perquè encara no sabien fabricar gel, va continuar cap a la cova dels Coloms i per una antiga porta del castell va travessar la muralla. Per allí hi havia garrofers molt antics i ametlers que estaven en flor. Es va parar davant la cova de la Canària a contemplar aquest paisatge de final de l´hivern i principi de primavera. Des d’ací es podia veure tota la Costera: La Llosa, Rotglà i Corberà, Vallés, Sorió, tota Xàtiva, l’hospital... Li agradava tant anar allà, respirar aquell aire ple d’humitat a causa de la rosada, la tranquil·litat aquella que no es pot trobar a la ciutat... quan, de repent va sentir uns crits d’ajuda que provenien de l’interior de la cova de la Canària. “Ajudeu-me, per favor!”, demanava aquella veu. Alba, encuriosida, va entrar dins la cova. La cova era bastant fonda i tenia un aspecte lúgubre, el terra estava ple de pedres i cudols que quan Alba els xafava feien soroll. Quasi al final de la cova va descobrir una llumeneta a punt d’apagar-se. I aquella llumeneta era la que demanava ajuda, però, com podia una llumeneta demanar ajuda? Si les llums no parlen.

         –Eres tu qui demanava ajuda? –va preguntar Alba.

         – Sí, era jo –va dir la llumeneta.

         – Ets un ... esperit?

         – No, sóc l’ànima d’una rondalla.

         –I per què demanaves ajuda?

         –Com ja t’he dit, sóc l’ànima d’una rondalla, i només puc viure si hi ha algú que conta la meua rondalla. Però en aquests moments només hi ha una persona  que la conega, i aquesta persona està a punt de morir, i quan ella morirà jo moriré també...

         –I com et puc ajudar?

         –Has de trobar aquesta persona i demanar-li que et conte la meua rondalla. Així, tu la coneixeràs i podràs contar-la a més gent, i així jo podré continuar existint.

         –Però qui és aquesta persona? Pot ser moltíssima gent!

         –És algú de la teua família, ho sé i no em preguntes com, perquè no sabria dir-t’ho.

         –I com sabré que és la rondalla que busque?

         –Cada vegada que algú et conte una rondalla, vens ací i me la contes, aleshores jo et diré si és la meua rondalla o no.

         –D’acord, així faré! Ara mateixa em pose!

         Alba va eixir de la cova i va anar cap a sa casa. Durant els dies següents, va anar demanant a tota la seua família que li contaren una rondalla amb l’excusa que era per a un treball de l’institut. Li va preguntar a sa mare, a son pare, a l’àvia Rosario, a l’oncle Albert... Tots li contaven alguna rondalla, i cada vesprada ella se n’anava a la cova la Canària i li la contava a la llumeneta. Li va contar la llegenda del lliri blau, la del mig pollet, la de Peret i Marieta, la de la raboseta i el rabosot, la de la vareta de les tres virtuts... però ninguna era la seua. Cada vegada que li contava una rondalla la llumeneta sempre deia amb veu trista “No, aquesta no és...”

         Els dies anaven passant, i la llumeneta cada vegada anava apagant-se més i més, i la seua veu era cada volta més trista, perquè pressentia que ja li quedava poc de temps de vida.

         Després de molts dies de preguntar, ja no hi havia a ningú més de la família a qui preguntar. Quan, un dia, l’avia Sussi li va dir:

         –La meua cosina Josefina també sabia algunes rondalles. Solia contar sempre una que ens agradava molt, perquè passava en un lloc d’ací de Xàtiva. Jo no me’n recorde ja de com era aquesta rondalla.

         –Però eixa cosina teua sí que se’n recordarà... –va dir Alba esperançada.

         –No ho crec –va dir l’àvia Sussi amb tristor–. Està ingressada en un hospital perquè pateix la malaltia d’alzheimer, i no se’n recorda de res, ni de la seua família.

         Alba va pensar que s’esfumava l’última oportunitat d’ajudar l’ànima de la rondalla. Es va posar trista en pensar que una rondalla que durant anys havia viscut de boca en boca, alegrant o entretenint les nits a la vora del foc, a la porta de casa, desapareixeria per sempre més i ja no existiria en la memòria de la gent. Però de seguida va pensar que no estava tot perdut, que potser la cosina Josefina no recordava ningú de la família, però potser encara no havia oblidat aquella rondalla. El problema seria com fer perquè se’n recordara.

         –On està aquest hospital?

         –A Carcaixent.

         Alba va donar les gràcies a la seua àvia Sussi i se’n va anar cap a casa esperançada perquè encara tenia una oportunitat.

         Quan va arribar el cap de setmana, Alba va anar a l’estació de trens de Xàtiva i va agafar el primer tren cap a Carcaixent. El tren va tardar vint minuts en arribar. Una vegada allí, va començar a buscar l’hospital i preguntant preguntant el va trobar. Estava quasi als afores de la ciutat. Va entrar i va demanar per la senyora Josefa Llopis Baldoví. Una infermera li va preguntar si era familiar d’ella i li va dir que sí, aleshores la infermera li va dir que estava en la 5ª planta, habitació 512. Alba va pujar amb l’ascensor i va buscar l’habitació. Quan es va trobar davant la porta encara no sabia què li diria, si no se’n recordava de ningú de la família i potser tampoc no recordaria la seua cosina Sussi. Es va decidir i al final va obrir la porta i va entrar.

         Gitada en el llit, hi havia una dona molt major, amb una cara amable que en veure-la la va mirar amb un somriure d’orella a orella. Alba es va presentar i li va dir que era la néta de la seua cosina Sussi. Però la dona no va dir res, només la mirava i somreia. Alba  va seure en una cadira que hi havia al cosat del llit. I així es van passar els minuts, ella no sabia què dir i Josefina la mirava amb un somriure molt afable. Finalment Alba es va atrevir a dir, com un impuls sobtat:

         –Això era i no era, arre burro polseguera...

         –Que fa molt de temps, el cim de Santa Anna i el penyal del Puig estaven un al costat de l’altre... –va començar a dir Josefina amb la mirada perduda, com si mirara cap a l’infinit.

         De repent, aquella rondalla que feia tant de temps que havia oblidat a causa de la seua malaltia, tornava a la seua ment igual que la primera vegada que l’havia sentida, amb les mateixes paraules que en un altre temps l’havia contada.

         Quan va acabar de sentir la rondalla, Alba li va fer un bes i  se’n va tornar a Xàtiva. Una vegada allí, va vore que ja era quasi de nit, així que va decidir que aniria a la cova la Canària al dia següent.

         L’endemà, es va alçar abans que ningú, es va vestir i va anar cap a la cova. En arribar, no es va esperar ni un segon, i ja mentre entrava la cova va començar a contar...

         –Això era i no era, arre burro polseguera, que fa molt de temps, el cim de Santa Anna i el penyal Puig estaven una al costat de l‘altre, amb les seues ermites i les seues ermitanes. Però aquestes ermitanes no es feien gens, es passaven el dia cridant-se i tirant-se els plats al cap i per culpa d’això, els pobres llauradors i la gent dels voltants, de Xàtiva, de la Llosa i de Llocnou no vivien en pau. Un dia que els llauradors ja estaven més que farts de les seues disputes, li van pregar a Déu que féra alguna cosa. Aleshores, Déu va deixar caure la seua mà divina i va separar Santa Anna i el Puig. Des d’aquell dia, es diu que entre Santa Anna i el Puig hi ha un pam de Déu. I conte contat ja s’ha acabat i per la xumenera se n’ha escapat!

         Alba encara s’esperava la resposta negativa de sempre. Però no va ser així. Quan va acabar de contar la rondalla, la llumeneta va créixer i amb veu alegre li va dir:

         –Aquesta és! Aquesta és la meua rondalla!

         –I ara que més he de fer? –va preguntar Alba.

         –Has de contar-la a totes les persones que conegues! Com més persones la coneguen, més viuré en la memòria de les persones i en la seua cultura.

         Alba va tornar a sa casa i va començar a contar la rondalla a tota la seua família, als seus amics, als amics dels seus pares... I cada vegada que la contava, en acabant demanava “Ara  has  de contar aquesta rondalla a tota la gent que conegues, perquè sinó s’oblidarà. Cada vegada que una rondalla s’oblida, la seua ànima mor, i no podem deixar que moren les ànimes de les rondalles, perquè en realitat el que es mor és l’ànima del nostre passat, dels nostres records i de la gent que va viure abans que nosaltres i que es va inventar aquestes històries. Mor la nostra cultura”.

         I conte contat, si no és mentida serà veritat!

Roser Agnés Navarro

3r ESO IES Francesc Gil. Canals.

GUERRA; VOLGUERA QUE FÓRA NOMÉS

 UN SOMNI!

Hola!, em diuen Kevin, tinc 10 anys i us vaig a contar la meua història, la que estem vivint la meua família i jo; bé!, el que resta de la meua família, perquè mon pare, per a mi el millor soldat al qual recorde sempre vestint un bonic uniforme militar, va morir fa poc en aquesta guerra interminable que castiga al nostre país, i quedem jo, el meu germà xicotet de 3 anys, Kasik, i la meua pobra mare que en el seu rostre porta dibuixat tot el patiment d'una vida sense somriures.

La vida de la meua família pot ser com la teua o, si no coincidisc amb tu, lector volgut, potser en algun lloc del planeta hi haja algú com jo o en semblants circumstàncies. Vivim en la misèria; a penes tenim una casa on deixar reposar els nostres ossos mal nodrits. Tenim poc de menjar; ací passem molta fam. Diu ma mare que tots els dies hem d'estendre les nostres mans per a rebre una ajuda que ens ve de gent de països llunyans, que parlen de forma estranya i així calmem la nostra set i la fam que patim.

            Els xiquets quasi no podem eixir al carrer a jugar. L'estrèpit de les bombes i els casquets de les bales omplin els nostres carrers. Amb  draps vells  ideem una forma esfèrica a la qual li donem puntellons amunt i avall; mon pare em va ensenyar  que és un dels jocs més coneguts arreu del món; l' anomenen “futbol” i quan jugue amb els meus amics oblidem tots les nostres tristeses. De tant en tant, quan les bombes callen, ens reunim davall un mateix sostre i una dona es preocupa d'ensenyar-nos a llegir i escriure; i ens conta històries que ja volguera jo reviure. Ma mare  em diu que el que allí deprenem algun dia ens pot ser de molt de profit; qui sap?, perquè jo mateix presencie que, per a cadascú de nosaltres, la vida pot ser breu, perquè en qualsevol cantó se't pot clavar en el pols una bala perduda.

Quan arriba la nit i em gite, desitge que tot torne a  ser com abans, sense guerres. Jo mateix he viscut dies de felicitat, però el que més visita els meus somnis és la imatge de mon pare, desitjant-lo tornar a vore reunit en família; no obstant, quan em desperte i torne a vore el nostre país en guerra, m'agradaria no haver despertat mai del somni. Jo he presenciat la mort d'amics meus i familiars; te sents fatal; però el que més em dol és que, si tot seguix igual, tem acabar perdent a ma mare i al meu xicotet germà, i això no podria suportar-ho.

Jo només sóc un xiquet de 10 anys i no entenc el perquè de la guerra, doncs pense que no hem fet res roín per a meréixer aquest infern. Uns diuen que és política, altres diuen que és negoci. L'única cosa que sé és el que veig  al meu voltant: fam, dolor, misèria, mort. Quin dret té una persona a decidir la mort o la vida d' una altra?

          Des de la meua impotència volguera que la meua veu cresquera, s'engegantira perquè tot el món sentira el meu crit de pau. Amb tota la meua ràbia demanaria  que tot el món  ens ajudara a passar una vida normal en un racó del món normal. Volguera ser l'eco de milions de veus i cridar: “NO A LA GUERRA”.

Liliana Ferrand, Sergio Grimaltos i Mireia Revert, alumnes de 2n E.S.O.

PORTADA "ANTAVIANA"